La construcció de la identitat
Resum de Víctor Alexandre sobre el llibre Llit d’espines de Ricard Biel
“Per bé que la construcció de la identitat comença just en el moment de néixer i en l’entorn familiar, és a l’escola on ens socialitzem, on descobrim qui som i on desenvolupem un sentiment de pertinença a una col.lectivitat. És allà, especialment en l’etapa adolescent, on es fixen bona part dels trets que configuraran la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb el mon. Amb relació a aquesta etapa, el pas de la infantesa al món adult , s’acaba de publicar el llibre “Llit d’espines”de Ricart Biel. El guió tracta de un jove socialment inadaptat que sembla abocat a la solitud com única forma de vida possible. Fill d’una mare castradora i d’un pare insignificant, i atrapat en una teranyina social feta d’aparences i de covardies. El protagonista només se sent de gust amb aquells que, com ell, també són diferents.
El protagonista parla amb la seva mare: “Sabia mirar-la i no escoltar-la, com si la veiés a través d’una pantalla. Veia els seus ulls plens de confusió, d’ignorància, d’estupidesa, tota aquella defecació concentrada en el seu rostre que abocava cada dia sobre seu, sobre tothom, sobre si mateixa. Era capaç d’observar-ho amb una distància que ara em sembla insòlita en un nen. I és que vaig madurar a hòsties. Aquella dona era per a mi una lliçó constant i diària del que anava de veritat això de la vida - de la gent. La mare m’ estava ajudant sense saber-ho Fora de casa, ja res em podia fer mal. No podia menys que estar-li calladament agraït.”
Sobta que un fill descrigui així la seva mare, certament, però és el retrat fet per un jove que ja intueix que mai no s’alliberarà de culpa que la seva progenitora li ha creat. Per això es reclou en ell mateix i només té contacte amb un nombre molt reduït de persones, aquelles que els ulls de la mare ja fa temps que han condemnat. Per tant, sembla un candidat al suïcidi – molt nois en circumstàncies similars opten per aquesta via com a única sortida al rebuig que senten per si mateixos -, Malgrat tot, mai no s’alliberarà d’una ràbia interna que el farà presoner d’un desig permanent de reafirmació personal i que conflictivitzarà la immensa majoria de les seves relacions futures.
Hi ha, per tant, una doble lectura en aquest texte d’ en Biel en el sentit a què al.ludeix a una societat catalana. Una societat poruga, infantívola, que es nega a créixer i a agafar les regnes de la seva pròpia existència i que satanitza tots aquells fills adults que volen traspassar els murs de la llar d’infants en què ens hem convertit. El pensament lliure fa molta por; el pensament no subornable ni domesticable, que desperta el país i li dona eines per prendre consciència de la seva identitat, dels seus valors i de la seva força, no interessa a Catalunya perquè enforteix l’autoestima de la gent i la fa assertiva, inconformista i rebel. I per això mateix el narcòtic que propaguen els nostres altaveus mediàtics no és pas l’expressió d’allò que encara som, sinó d’allò en què ens volen convertir.
Així dons, tots nosaltres, potser, tal vagada estem atrapats en un sentiment de culpa o de comoditat secular, ens anul.lem nosaltres mateixos dia rere dia i fem de la renúncia el tret més definitori de la nostra identitat com persones i com ciutadans.
Aquí tenim una bona reflexió de la tasca que tot fer el coaching amb tots nosaltres al objecte de conquerir personalment la pertinent emancipació individual. Alliberant totes aquelles adherències que em agafat dins del procés de la construcció de la nostre identitat i que en mols casos encara està per determinar.
Resum de Víctor Alexandre sobre el llibre Llit d’espines de Ricard Biel
“Per bé que la construcció de la identitat comença just en el moment de néixer i en l’entorn familiar, és a l’escola on ens socialitzem, on descobrim qui som i on desenvolupem un sentiment de pertinença a una col.lectivitat. És allà, especialment en l’etapa adolescent, on es fixen bona part dels trets que configuraran la nostra manera de ser i de relacionar-nos amb el mon. Amb relació a aquesta etapa, el pas de la infantesa al món adult , s’acaba de publicar el llibre “Llit d’espines”de Ricart Biel. El guió tracta de un jove socialment inadaptat que sembla abocat a la solitud com única forma de vida possible. Fill d’una mare castradora i d’un pare insignificant, i atrapat en una teranyina social feta d’aparences i de covardies. El protagonista només se sent de gust amb aquells que, com ell, també són diferents.
El protagonista parla amb la seva mare: “Sabia mirar-la i no escoltar-la, com si la veiés a través d’una pantalla. Veia els seus ulls plens de confusió, d’ignorància, d’estupidesa, tota aquella defecació concentrada en el seu rostre que abocava cada dia sobre seu, sobre tothom, sobre si mateixa. Era capaç d’observar-ho amb una distància que ara em sembla insòlita en un nen. I és que vaig madurar a hòsties. Aquella dona era per a mi una lliçó constant i diària del que anava de veritat això de la vida - de la gent. La mare m’ estava ajudant sense saber-ho Fora de casa, ja res em podia fer mal. No podia menys que estar-li calladament agraït.”
Sobta que un fill descrigui així la seva mare, certament, però és el retrat fet per un jove que ja intueix que mai no s’alliberarà de culpa que la seva progenitora li ha creat. Per això es reclou en ell mateix i només té contacte amb un nombre molt reduït de persones, aquelles que els ulls de la mare ja fa temps que han condemnat. Per tant, sembla un candidat al suïcidi – molt nois en circumstàncies similars opten per aquesta via com a única sortida al rebuig que senten per si mateixos -, Malgrat tot, mai no s’alliberarà d’una ràbia interna que el farà presoner d’un desig permanent de reafirmació personal i que conflictivitzarà la immensa majoria de les seves relacions futures.
Hi ha, per tant, una doble lectura en aquest texte d’ en Biel en el sentit a què al.ludeix a una societat catalana. Una societat poruga, infantívola, que es nega a créixer i a agafar les regnes de la seva pròpia existència i que satanitza tots aquells fills adults que volen traspassar els murs de la llar d’infants en què ens hem convertit. El pensament lliure fa molta por; el pensament no subornable ni domesticable, que desperta el país i li dona eines per prendre consciència de la seva identitat, dels seus valors i de la seva força, no interessa a Catalunya perquè enforteix l’autoestima de la gent i la fa assertiva, inconformista i rebel. I per això mateix el narcòtic que propaguen els nostres altaveus mediàtics no és pas l’expressió d’allò que encara som, sinó d’allò en què ens volen convertir.
Així dons, tots nosaltres, potser, tal vagada estem atrapats en un sentiment de culpa o de comoditat secular, ens anul.lem nosaltres mateixos dia rere dia i fem de la renúncia el tret més definitori de la nostra identitat com persones i com ciutadans.
Aquí tenim una bona reflexió de la tasca que tot fer el coaching amb tots nosaltres al objecte de conquerir personalment la pertinent emancipació individual. Alliberant totes aquelles adherències que em agafat dins del procés de la construcció de la nostre identitat i que en mols casos encara està per determinar.
.png)
Entradas
0 comentarios:
Publicar un comentario